Com ha anat la cimera de Londres del G-20?

Xavier Sala i Martín

L’economista Xavier Sala i Martín passa per l’”Hora Q” per parlar de la cimera a Londres del G-20, de les xifres de l’atur i de la crisi econòmica.

Hora Q (2 – 4 – 09)

L’Economia espanyola, en recessió o depressió?

La economía española, ¿en recesión o depresión?

La Comisión Europea y el FMI prevén un negro futuro para España, que se asoma al abismo de la depresión

Desde que la economía mundial empezó a dar los primeros síntomas de estancamiento a mediados de 2007 -con las hipotecas de alto riesgo en EE.UU., la desconfianza en los mercados, la restricción del crédito, la nacionalización de bancos o el aumento del paro- los temas económicos se han convertido en el centro de las conversaciones de los ciudadanos, y los medios de comunicación han calificado sucesivamente la situación económica como desaceleración, recesión, crisis o depresión. Aunque no todos los economistas se ponen de acuerdo en la definición de cada uno de estos términos, existen rasgos comunes que permiten saber si realmente la economía española pasa por una desaceleración, si atraviesa una recesión o si, en el peor de los supuestos, ha entrado en una depresión en la que puede pasarse una larga temporada.

• Autor: Por ELENA V. IZQUIERDO
• Fecha de publicación: 29 de enero de 2009

Desaceleración, recesión o crisis

- Imagen: sanja gjenero -

Durante años, el Producto Interior Bruto (PIB) español ha crecido por encima del 3%. En general, las economías de los países desarrollados han pasado por una época de bonanza que parecía que no iba a acabar. Se llegó incluso a decir que la tradicional teoría de los ciclos económicos había llegado a su fin y había sido sustituida por una larga onda de prosperidad. Sin embargo, con la explosión de la burbuja inmobiliaria en el segundo semestre de 2007, la crisis de las hipotecas basura en Estados Unidos, la restricción de la concesión de créditos por parte de los bancos y el aumento del paro y la morosidad, la economía española empezó a resentirse y comenzó a crecer a un ritmo más bajo. A esta evolución más lenta de la economía se le denomina desaceleración: el país sigue progresando, pero lo hace a un ritmo inferior. Es el proceso que España sufrió a finales de 2007 y principios de 2008. A veces es algo temporal y pasajero, pero en otras ocasiones es un síntoma de que algo más grave ocurre en la economía de un país.

La recesión es muy negativa pues la reducción de la riqueza nacional genera paro, pérdida de confianza, disminución de beneficios y aumento de morosidad

Se considera que un país entra en recesión cuando se produce una contracción del PIB durante dos trimestres consecutivos, y la riqueza del país, la producción, la renta nacional caen. Gráficamente se representa como una V. La economía se desploma desde una tasa de crecimiento muy alta, toca fondo y se vuelve a recuperar alcanzando unos niveles similares a los iniciales, en un proceso que puede durar en torno a un año y medio. Las consecuencias de la recesión son muy negativas para el país, para los trabajadores y los empresarios, pues la reducción de la producción y de la riqueza nacional genera destrucción de puestos de trabajo y paro, pérdida de la confianza, disminución de los beneficios en las empresas y aumento de la morosidad, debido a que los ciudadanos no pueden hacer frente a las deudas contraídas.

En torno a la definición de depresión, hay varias interpretaciones. Algunos expertos la definen como la caída del 10% del PIB en un año, mientras que otros economistas creen que para que la depresión se produzca tiene que afectar a un número elevado de países, a un colectivo, y no a un solo Estado. Se caracteriza por ser más duradera -suele ser superior a 10 años-, más grave y más intensa que la recesión. Otros expertos, como el reconocido economista John Kenneth Galbraith, dicen que no se puede establecer una diferencia razonable entre ambos términos más allá del efecto psicológico que provoca en la población cada uno de ellos.

En la depresión se produce una grave destrucción de la riqueza que viene acompañada por una caída de la producción, reducción del poder adquisitivo, unas elevadas tasas de paro, bajo nivel de consumo e inversión y quiebra masiva de empresas, y esta situación puede durar años. El ejemplo más conocido es el de la Gran Depresión de 1929. Al igual que la recesión económica se representa gráficamente como una V, la depresión tiene forma de U, ya que se produce una caída brusca de la economía pero no vuelve a recuperar los mismos niveles con rapidez, sino que al tocar fondo permanece unos años sin recuperarse hasta que lentamente empieza a mejorar. Existe una versión mucho más grave, que es la depresión en L, en la cual se produce un hundimiento súbito y durante años o lustros no existe recuperación. Es el caso de Japón. Teniendo en cuenta estas definiciones, ¿en qué situación se encuentra la economía española?

La Comisión Europea y el FMI prevén un negro futuro para España, que se asoma al abismo de la depresión

Entendre la crisis

Entendre la crisi actual

Escrit per Héctor Ruiz

28/10/2008 14:07

És un fet: ens trobem immersos en una situació de crisi econòmica mundial, les proporcions de la qual encara són difícils de valorar. Malgrat que se’n parli tant, molts de nosaltres desconeixem les seves causes. Sabem que la crisi ha vingut de fora, dels EUA concretament; sabem que està relacionada amb el mercat immobiliari i les entitats financeres (bancs i caixes); però quin paper han jugat realment aquests agents en la crisi? I per què una crisi a l’altra banda de l’Atlàntic ens ha d’afectar a nosaltres? El mercat immobiliari s’enlaira La nostra història comença quan, a principis d’aquest nou segle XXI, el mercat immobiliari als EUA (i també a Europa) experimenta un boom sense precedents, esperonat per la baixada del preu del diner. Que baixi el preu del diner significa, a grans trets, que demanar un crèdit o una hipoteca surt molt més barat. És a dir, els interessos que cal tornar al banc que ens presta els diners són més baixos. Aquest fet, potencia que els ciutadans s’aventurin a comprar pisos i cases, demanant la corresponent hipoteca als seus bancs. A mesura que augmenta la demanda de vivendes, les immobiliàries incrementen els seus preus (és la llei de l’oferta i la demanda). El valor de pisos i cases puja com l’escuma, convertint-los en una inversió segura. Comprar una vivenda esdevé una inversió de futur. Això esperona més l’adquisició de propietats immobiliàries. Ergo, puja més el preu i es construeixen cases per tot arreu. És un cercle viciós cada cop més accelerat, que tard o d’hora haurà de descarrilar. El negoci dels bancs decreix Les entitats financeres són empreses o institucions que viuen de prestar diners i cobrar interessos per aquest préstec. És a dir, si un banc em presta 1.000€, jo li hauré de tornar 1.100€, per exemple. Aquests 100€ són els interessos que el banc obté de benefici per haver-me deixat els seus diners un temps. Bé, en realitat no són ben bé els seus diners, doncs els bancs també obtenen els “seus” diners demanant préstecs a tercers. En primer lloc, els bancs obtenen diners a préstec de tots els clients que obren una llibreta, un compte corrent o el compte que sigui. Quan el Sr. Capdevila obre una llibreta al Banc de Pedraforca i hi ingressa diners, el que fa és prestar-los al banc, el qual paga un interessos al Sr. Capdevila. Els interessos que el banc paga al Sr. Capdevila, per suposat, són més baixos que els interessos que cobra quan presta diners a d’altres clients. Els bancs també opten per prestar-se diners els uns als altres, en el que s’anomena el mercat interbancari. Finalment, també poden optar per invertir en empreses privades i, si encerten la inversió, obtenir-ne beneficis. Per als bancs i les caixes d’estalvi, que baixi el preu dels diners és mala cosa. Significa que els beneficis que obtenien cobrant interessos per la concessió de crèdits i hipoteques es redueixen. El seu negoci decreix. Els directius, aleshores, comencen a pensar en noves formes de repujar el negoci; busquen nous productes per oferir als seus clients i incrementar de nou els seus beneficis. Els bancs contraataquen: un nou invent financer Per contrarestar l’efecte de la baixada del preu del diner, a algú als Estats Units se li acut que la solució serà oferir molts més préstecs.  Però és clar, si ja s’oferien tots els préstecs possibles, a qui oferiran préstecs ara? La solució passa per ampliar el ventall de possibles clients a qui oferir préstecs. Així neixen els préstecs d’alt risc: préstecs a persones a qui habitualment el banc no deixaria ni cinc, doncs són persones sense treball fix, sense ingressos fixos i sense propietats per avalar-los. És clar, el negoci dels préstecs està basat en la confiança, la confiança que el prestatari tornar els diners als prestador. I com poden assumir els bancs un risc com aquest? Fàcil: només prestaran diners a aquests clients quan l’objectiu del préstec sigui comprar-se una vivenda. Com que el negoci immobiliari està pels núvols i en ascens, els bancs americans confien que la casa que compren els seus clients d’alt risc no farà altra cosa que augmentar de preu, i, si el client no paga, la podran vendre per més valor i llestos. A més, com que el risc que corren és alt, poden permetre’s de cobrar majors interessos. Així que als Estats Units neixen les hipoteques subprime, hipoteques realitzades a clients amb un alt risc d’impagament, basades en la provisional bona salut del mercat immobiliari. És a dir, hipoteques que podríem anomenar “escombraria”. El risc es fa global Quan els bancs americans ja han deixat tots els seus diners als seus clients i necessiten més diners per seguir fent negoci, decideixen fer dues coses: demanar préstecs a bancs d’arreu del món o bé vendre les hipoteques escombraria a d’altres bancs o empreses financeres mundials. Que un banc li vengui una hipoteca a un altre, significa que els hipotecats passen a deure els diners a aquest nou banc i aquest nou banc assumeix el risc de l’impagament. És clar, els bancs d’arreu del món tampoc són brètols i no voldran comprar un producte com aquest. Per això, els bancs americans creen un nou invent: fan paquets d’hipoteques que inclouen hipoteques de poc risc (bones)  i hipoteques d’alt risc (dolentes), els hi posen un nom que soni bé (com Mortgage Backed Securities, o MBS, que encara sona millor) i es dediquen a vendre’ls arreu del món. Per si fos poc, inventen d’altres productes que també sonen molt bé, però que en definitiva no fan altra cosa que emmascarar l’”escombraria” que contenen. Així comença a propagar-se el risc financer per mig món. Els senyors del Banc de Pedraforca no tenen ni la menor idea que les seves prestigioses inversions als Estats Units estan plenes d”’escombraria”. El Banc de Pedraforca ha decidit comprar aquests productes al Banc del Grand Canyon, per exemple, i no és conscient del risc. En altres paraules, quan el Sr. Capdevila ingressa els seus diners a l’oficina del Banc de Pedraforca del seu poble, immediatament aquests diners van a parar al Banc del Grand Canyon i són prestats a una d’aquelles persones sense feina fixa, sense ingressos fixes i sense propietats. Conseqüència: els diners del Sr. Capdevila comencen a córrer un risc considerable (visca la globalització). Per suposat, el banc és responsable de les seves inversions, i té l’obligació de tornar els diners al Sr. Capdevila. Però què passa si perd els seus diners? En aquí entrarien les mesures preses pels governs, que decideixen recórrer als fons públics per assegurar-nos els diners que tenim als bancs. Tot s’ensorra: esclata la bombolla immobiliària De sobte succeeix el que molts preveien però ningú volia sentir a parlar: el mercat immobiliari americà es desploma, perquè puja el preu del diner i ja no és tan atractiu invertir en vivenda. Per altra banda, com no podia ser d’una altra manera, les hipoteques d’alt risc deixen de pagar-se perquè els hipotecats no poden fer-hi front. Els bancs americans (i els que van comprar-los les hipoteques) es queden amb les seves cases, però no poden vendre-les. Els diners s’han esfumat. Tot això provoca un estat de desconfiança creixent entre bancs. Ningú es fia de ningú. Gairebé no es deixen diners els uns als altres, i si ho fan apliquen interessos molt alts. Com que els interessos que la gent paga cada mes per les seves hipoteques (com l’EURIBOR) depenen dels interessos que els bancs s’apliquen entre ells quan es deixen diners, aquests pugen estrepitosament. Resultat: tothom que té una hipoteca, als Estats Units o a Catalunya, es troba amb què la quota mensual que pagava per retornar-la s’ha incrementat exageradament. La crisi es propaga a tots els sectors Els fabulosos invents dels bancs americans desemboquen en la desconfiança dels bancs mundials. Com a conseqüència, els bancs no tenen diners. Per això, deixen de donar préstecs o de concedir hipoteques. Sense hipoteques, la gent no pot comprar-se una vivenda; així doncs, el mercat immobiliari es desploma arreu del món. La gent que ja té hipoteques, veu la seva economia domèstica compromesa amb la pujada de les quotes mensuals hipotecàries. Com a conseqüència, s’ajusta el cinturó i deixa de consumir tant. Com que els ciutadans deixen de consumir tant, les empreses obtenen menys beneficis i han de retallar despeses, per exemple, despatxant treballadors. Evidentment, aquests treballadors s’hauran d’ajustar encara més el cinturó, cosa que no contribuirà a pal·liar la crisi. Un dels sectors més perjudicats és l’automobilístic (també basat en els préstecs bancaris, doncs habitualment comprem un cotxe gràcies a un crèdit) i poc a poc, la crisi va arribant a d’altres sectors de consum. Fins quan durarà la crisi? Aquesta és un pregunta que tots ens fem però que ningú ara per ara podria contestar amb seguretat. El motiu és que es desconeix el volum de diners implicat en tot aquest batibull d’hipoteques “escombraria” i, encara pitjor, es desconeix el grau d’afectació de la majoria d’entitats financeres implicades. Per sort, a Espanya les autoritats financeres van prendre una sèrie de mesures molt estrictes molt abans que tot això passés que fan del sistema bancari espanyol un dels més robustos del món. La capacitat de resposta dels governs mundials és també molt superior a la que mai s’ha tingut, i la seva acció possiblement tamponarà els efectes de la crisi. Molts experts opinen que aquesta crisi passarà en cosa d’un any o dos, i que ens deixarà amb una lliçó ben apresa: cal controlar de molt més a prop els negocis dels bancs.